Fabra i l’ensenyament del català, també a distància

21/06/2018
2 manual

En una sèrie de contribucions sobre Fabra, convé enfocar aspectes diversos de la seva rica personalitat intel·lectual i professional. La seva figura, el seu pensament i la seva obra han estat objecte de múltiples estudis i aportacions en articles, llibres, jornades, etc. (alguns dels quals se citaran en les entrades d’aquesta sèrie). Amb tot, pot haver arrelat en l’opinió pública una imatge reduïda a l’autor de gramàtiques i diccionaris. Fabra va ser un activista a favor de la llengua catalana, de la millora dels seus recursos i de l’extensió del seu ús, però també va reflexionar sobre qüestions lingüístiques més enllà de la normativització i també, recordem-ho, va tenir una llarga trajectòria docent.

L’escriptor i periodista Domènec Guansé en el pròleg al seu Abans d’ara. Retrats literaris (1966) recorda, com a eix del període noucentista, l’obra de Fabra a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que culminà el 1932 amb la publicació del Diccionari:

“Aquesta obra –afirma–, completada per una enorme tasca docent, oral i escrita, compreses les famoses Converses filològiques –lliçó per a tots i al dia!–, és el que promogué el gran miracle de l’època, el que constitueix el més alt honor del període, el que millor el caracteritza: l’acceptació unànime de les normes, la unificació del català literari, la clarificació de la llengua parlada. (…) I la designació de Pompeu Fabra per a ocupar (…) la càtedra de Llengua Catalana, finalment instaurada a la universitat catalana, era el ple reconeixement oficial de la transcendència de la seva labor”.

En efecte, Fabra no solament va elaborar i presentar propostes de codificació del català sinó que el va ensenyar profusament des de 1899 i fins a la seva mort, en conferències, cursos en entitats, cursos per a les escoles tècniques de la Mancomunitat, a la universitat, per correspondència, etc. I la seva tasca docent va tenir molts vessants o aspectes.

D’una banda, algunes de les seves publicacions tenien com a destinatàries les escoles i les classes de català per adults, com ara, d’una manera especial, el Sil·labari català (1904) o el seu Curs Mitjà (1918), tan reeditat i que per primer cop entre nosaltres es referia a funcions sintàctiques i no a les tradicionals “parts de l’oració”.

Havia fet docència anteriorment, és clar, de matèries de ciències en una acadèmia pròpia i en un escola que fundà amb el seu cunyat. El 1899-1900, però, oferí un primer curs de gramàtica catalana al Centre Excursionista, del qual era soci. Després marxà a Bilbao on exercí la docència de química a l’Escola d’Enginyers.

Com recorda Guansé, també oferí el seu mestratge per mitjà de la premsa. Entre 1905 i 1913 publicà la sèrie “Qüestions gramaticals” a El Poble Català. I després vingueren les Converses filològiques, aparegudes els anys 20 a La Publicitat. I encara a l’exili reprèn aquesta tipus d’articles a La Humanitat, els anys 40, poc abans del seu traspàs.

Tornat de Bilbao, la Diputació de Barcelona li adjudicà una càtedra de llengua catalana que va crear ex novo. A les seves classes assistia un públic molt heterogeni de persones interessades i, cada cop més, funcionaris, tècnics, bibliotecàries, etc. de les altres escoles de la Mancomunitat. Des de 1912 dictà un curs elemental (els diumenges al matí!) i un de superior. El lloc varià i s’instal·là finalment a l’Escola Industrial, on tenia la seu l’Extensió d’Ensenyament Tècnic (classes per correspondència per a professionals, el primer ensenyament a distància del país).

A més, va intervenir en funcions inspectores i de direcció. Va supervisar, per exemple, l’ensenyament que es duia a terme a les escoles de mestres per mitjà de càtedres patrocinades per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i de classes voluntàries. En presidia els exàmens i en signava els certificats: 1 certif

La formació dels mestres era una de les seves preocupacions. I a partir de 1921 també va formar part de la Comissió Inspectora dels Ensenyaments de Català creada per la Mancomunitat. No fou docent universitari en aquest període però en els Cursos d’Alts Estudis i Intercanvi el 1923 professà un curs sobre “Alguns problemes de sintaxi del català”.

Durant la dictadora de Primo de Rivera professors destituïts de l’Escola Industrial –com el mateix Fabra, que perd la seva càtedra, atorgada a Alcover i finalment tancada– creen l’Ateneu Polytechnicum per donar continuïtat, entre d’altres, als ensenyaments per correspondència, i Fabra hi dóna presencialment un curs de gramàtica catalana.

2 manual

 

Amb l’adveniment el República i els decrets de Bilingüisme a primària i de català a les Escoles Normals Fabra rep la designació d’inspector dels ensenyaments del català per part del govern central. Igualment s’integra al Consell de Cultura creat pel president Macià en la ponència dedicada a l’educació secundària i continua treballant a la Secció d’Ensenyament Tècnic, ara assumida per la Generalitat, on ja hi ha 24 professors – molts alumnes seus– dedicats als cursos per correspondència, per als quals supervisa manuals elaborats per antics alumnes com ara els de Jeroni Marvà (Artur Martorell i Emili Vallès).

 

 

 

En col·laboracions a la premsa i discursos públics (Jocs Florals, 1934), com havia fet en etapes anteriors, crida l’atenció sobre el paper de l’escola, els perills d’interferència del castellà i la necessitat de preparació dels mestres. Però també adverteix que la gramàtica no és una finalitat en ella mateixa, sinó un instrument. L’objectiu és que el noi o la noia aprenguin a “escriure i parlar correctament la llengua comú, la llengua literària”.

Continua amb el curs superior de català, ara a la Universitat de Barcelona, esdevinguda autònoma, el patronat de la qual presideix; promou la reforma i modernització de la institució, no sense reticències i entrebancs (com després del Fets d’Octubre de 1934); hi assumeix la càtedra de Llengua catalana i organitzà els estudis de romàniques i de català. A més, fa cursos per a entitats com el Palau de la Música o el Barça. Les classes a la universitat les va mantenir fins al gener de 1939, sis dies abans de l’entrada de les tropes franquistes.

Estudiants que van seguir les seves classes orals han deixat testimoni dels apunts rebuts, que s’han publicat i que ens permeten acostar-nos a l’estil docent de Fabra, fet d’ordre i de claredat expositiva. I antics col·laboradors, com Eduard Artells, recorden la seva relació amb Fabra a l’Ensenyament Tècnic, mentre corregien exercicis enviats pels estudiants del curs per correspondència.

3 EET aula correcci¢ llengua

Acabada la Guerra civil i ja a l’exili, el curs es va mantenir fins al 1948 i unes 200 persones van rebre certificats expedits per la Generalitat desterrada.

Així doncs, a més de la docència presencial, oral, a la qual Fabra es va dedicar profusament, com hem vist, va existir un món “virtual” de l’ensenyament del català, conformat per la lectura de premsa i per l’exercici de la docència a distància, abans del món digital i en línia que hem conegut els darrers anys. Fabra hi va tenir part, en aquest element de modernitat i de compromís que val la pena recordar des de la UOC.

 Narcís Figueras Capdevila, professor del grau de Llengua i Literatura Catalanes UOC

 

 

(Visited 12 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Tècnica de Comunicació Corporativa.
Comentaris
Núria Masdéu22/06/2018 a les 1:31 pm

Hola. M’ha semblat molt interessant l’article. Desconeixia la docència a distància de Fabra!

Respon
Deixa un comentari